"Lo negre i les pataques"

El matí s'aixeca tapat, han estat dies de pluja i els meteoròlegs encara diuen que estarem uns quants dies així. Et prepares la dutxa, ni molt freda ni molt calenta. T'ensabones amb la quantitat exacta de gel mentres sentes un soroll a la ràdio.
T'aixuges el cabell, més que res per treure't la humitat perquè el constipat passi de llarg, amb aquell soroll tant característic del secador mentres continues sentit el soroll de la ràdio. Te vestixes entre lo cuarto i la cuina, mirant de que no se cremin les torrades d'aquell pa tant dolent i que no s'assembla res en lo que feia lo papa, però aixó no és lo poble i t'aguantes. Me faig un got de suc de mandarines que me va donar la mama, mentre continuo sentit un soroll a la ràdio. La tanco mentre vaig al menjador.
Poso la tele mentre m'assento i começo a esmorzar. Me surt lo Cuní (argggg) "com pot ser si encara no són les vuit??" "m'he equivocat de canal", penso mentre agafo el mando i poso lo canal del 3/24. Torna a sortir el mateix "carai, ara no sabré quina temperatura tinc i quina en fa a Móra". Acabo d'esmorzar i deso el plat i el got a la cuina. Tanco la tele, em poso l'anorac i marxo a buscar l'autobús.
Fa frescor però dalt del bus s'està bé. L'autobussero té posada la ràdio i continuen parlant del mateix.
Arribo d'hora a l'escola. Dóno el bon dia a les companyes i em preparo la feina que farem al matí. Els nens i nenes entren, es posen la bata, són pocs i n'hi ha molts de malalts. Estan tranquils i comencen a jugar. N'hi ha una que tot jugant amb una nina em diu: "aquest nino negre s'ha menjat totes les patates".

Té un perquè

Per fi, després de més d'un mes torno a l'ataque! I no sé si donar gràcies a Telefònica o pensar en la venjança (que es un plat que es serveix fred, recordeu) per a l'empresa que ens roba (com tantes d'altres) a fi de mes.
Se veu que traslladar la línia de telefon d'un pis a un altre, al mateix carrer i sense canviar de centraleta es una feina feixuga, pesada, difícil,... però al final ho han fet. I clar, després s'ha d'avisar a la companyia on tens contractat el servei de conexió a la xarxa per tal de que tornin a fer el mateix. Total, des del dia 21 de setembre fins el dia 25 d'octubre, JUR.

Lo meu primer dia d'ascola

Astimats lectors i lectores, avui ha sigut un dia especial, que m'agradaria compartir amb tots vatros.
Despues d'una nit astranya, he somiat amb les veïnes del tercer, m'hai aixecat quan ha tocat lo despertador. De fet, ja fea un ratet que astava desperta i he pensat en ma mare, que mos aixecava del llit amb "arriba!! cap'ascola que la mestra se fa vella!!". Suposo que la mestra debia ser la Senyoreta Olga, mestra per excel.lència del poble, perque jo ancara sóc jove jiji.
M'he dutxat i per asmorzar m'he fet un got de llet amb colacao. Ummmmmmmmm hi ha coses que no canvien.
Despues hai nat a buscar l'autobus i fea un goig Manresa! Oh quin goig fea! Tot de xiquets i xiquetes amb les motxiles noves, amb los plumiers per astrenar, amb aquells llibres que fan aquella aulor, amb les bates ressien bordadetes,.... Mira me fa gràcia. Lo que no me n'ha fet tanta ha sigut lo merder de cotxes que hi havia, perque clar, tothom ha d'anar a portar (i a buscar) los xiquets amb cotxe!!! Que caminin home que per aixo tenim les cames!!!
I la classe pos bé, se nota que los crios avui dia pos astan més curtits, pero bueno no dixa de ser curiós la reacció que tenen alguns d'ells cap a l'ascola. Ja vorem que passa demà, o si més no dilluns, je.
Avui hem tingut 8 santpedorencs i lo millor de tot es que ja hem caçat lo cabessilla.
I a les cinc de la tarde, pos tornem cap al cor de Catalunya que s'ha de preparar lo dinar de demà i avui despues de gairebé tres mesos no he fet migdiada, i aixó si que es sagrat.
Us dixo una foto de l'ascola,........

A "tornai". Manresa

Ja torno a ser a Manresa.
De fet, esta última setmana he estat aquí i m'he perdut les festes de Móra. Bueno no del tot perquè lo safareig sempre te corresponsals i agències fiables que l'informen de les notícies mitjançant teletipos, je je.
En principi havia de ser una setmana per que poc a poc tot tornès a la normalitat, però ha estat una setmana caòtica. Lo safareig està de mudança i no vegeu com està tot.
En fin, demà tot tornarà a la normalitat. Però una normalitat cruel, perquè a Manresa demà és FESTA! (Val a dir que la festa major s'escau com a Móra).
Així que demà aniré a buscar el bus i potser em trobo amb els que encara tenen ganes de gresca, je.
Us confesso que em fa una mica de pal. No per anar a treballar, sino el fet de començar a fer petons de preguntar, què tal? com anat? de que tothom faci les mateixes preguntes inútils, compromeses i imbècils, a gent que no et cau bé. Trobo que el dia te una certa similitud amb la nit de cap d'any.
En fin, ja us ho contaré.

Jocs II. Leire Olaberria

Ahir, com és costum estos últims dies, cap allà a les deu de la nit, miro aquell programa que fan que se diu "Conexión Pekín", que en dos horetes t'informen de tot allò que ha pasat durant el dia a la ciutat olímpica. Com que es un programa fet per Radio Televisión Española, ja us podeu imaginar que bàsicament és un programa "roig" (per aixó me'l miro, jurjurjur).
Bueno pos resulta que lo país veí va tornar a guanyar una medalla i si voleu que us sigui sincers, em vaig emocionar, sense que m'arrivès a caure la llagrimeta. Sí, em vaig emocionar perquè primer de tot va ser una dona qui la va guanyar, i aoxó sempre m'emociona. També em vagi emocionar perquè ho va fer damunt d'una bicicleta, esport masclista, però sobretot em va emocionar perque té 31 anyets, o sigui com jo d'aqui no gaire. És a dir que les xiquetes que ja no som tant xiquetes podem guanyar medalles olímpiques!
Si senyor!........ Amb un parell,........... d'ovaris.
Felicitats

Jocs Olímpics que no Olimpíades

Una de les coses bones que tenim cada quatre anys són els JJOO. I, sí, ja sé que aquest any es celebren en un país poc olímpic, però bé, tots els països en tenen dret no?
Recordo quasi tots els jocs des de Móscú 80, quan encara teníem la tele en blanc i negre, la tele en color no va arribar fins dos anys més tard a casa amb alló del Narajito, fins als actuals que els veiem en alta definició. Però el que més m'ha marcat no han estat els jocs en sí, si no el fet de que Barcelona es proclamés ciutat olímpica pels jocs dels 92.
Era el dia 16 d'octubre del 86. La "senyo" ens va dir que mirésim la tele a ver quina ciutat sortia escollida, i clar, el que diu la mestra quan tens 9 anys es sagrat i aixó vaig fer: mirar la tele. I com que només hi havia tres canals, perque el 33 anava quan volia, només podia significar que ho feien a la "segona" que es lo canal friki per exel.lència.
I vet aquí que ma mare a la cuina, fent lo dinar, i jo al menjador mirant la tele, sento que el Samarach diu alló de: "A la ville de,.... Barcelone, España"
A la tarda, evidentment, com que tots havíem vist lo mateix, vam fer com una mica de monogràfic verbal olímpic. I clar, com que les mestres no som tontes, je je je, se'ns va proposar de fer un treball sobre el tema, on vam descobrir la petita gran diferència entre jocs olimpics, que són els quinze dies de competició i les olimpíades, que es el temps que passa entre dos jocs olímpics.

EIS!!!!

HOLA
Per fi m'he decidit a escriure una mica les meues ventures i desventures per estos móns de deu.
Així que aquí me teniu.